Lo Ter y lo Freser una aspra serra
tingueren per breçol,
bessons que vegé nàxer de la terra
la llum del mateix sol.

-Si vinguesses ab mi, còm jugaríem,-
Digué lo riu Freser a son germá,-
ab les perles y flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineu al pla.

-Si anam plegats, no'n trobarèm pas gay
respon l'altre dels rius,-
anem cada'hú per ell, com noys rodayres
que van a cercar nius.-

Y afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: -Qui a Ripoll arribe abans
pendrá a l'altre lo nom y la riquesa;
axò també s'estila entre'ls humans.-

Quiscun per son vessant, los dos partexen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s'esbargexen
pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter es la baxada,
però per devallar un riu es llest;
troba en cada baxant una marrada,
mes si plau lo camí, s'acaba prest.

Per la Balma passant de les donzelles,
no escolta'l càntich dolç
ab que responen les aloges belles
als torts y rossinyols.

Les fades eren d'exa vall mestresses,
tan sols d'elles y d'ells s'ohía'l cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells,
rès hi vivía de lo que hi viu ara
sinó les flors y aucells.

Mes lo Ter devallava, devallava,
no estava pas per toyes ni cançons,
tot cant en son murmuri s'ofegava,
tota flor se marcía a sos petons.

A l'altra banda de la serra brolla,
com peresós corcer
que entre les herbes sa carrera amolla,
l'ajogaçat Freser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
s'atura a recullir lo fret suhor,
les cristallines fonts y rius lletosos,
argent que'l sal d'istiu barreja ab or.

En una sola garba los enfexa
trenant son curs ab ells,
per més enllá a cascades la madexa
desfer de sos cabells.

Anguileja, s'estimba, corre y salta
jogant ab lo palet rodoladiç;
rellisca com lo plor per una galta
màrgens avall, com per un cingle llis.

Se cansa y en l'ombrívola verneda
s'atura a reposar,
ò llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.

Ab les pastores de la Vall de Ribes
s'atura a ferlos de polit mirall;
de breçol a les fades que catives
té en ses presons de marbre y de cristall.

Y sempre baxa ab gran murmuri y fressa,
mes traba ja a Ripoll
lo Ter que hi devallà gastant més pressa,
més pressa y menys soroll.

Prenent son nom, féuli present de sa ona
que rodolá ab les seves cap a Vich,
de Vich cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placent com rich.

Quan hagué vist d'Ausona les boscuries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avuy, a Empuri
les llágrimes del cel,

digué: -Si jo hagués vist exes vorades
quan ahir devallava d'Ull de Ter,
s'hi hauríen adormides mes onades,
y eix riu s'hauría anomenat Freser.-